CAN FABRA
Una fàbrica plena de vida
​
El dia a dia a la fàbrica
Sant Andreu era un poble agrícola, al iniciar-se la revolució industrial, és començaven a aixecar fàbriques. Durant aquest període les fàbriques estaven amb unes condicions pèssimes, agafaven a dones i nens perquè tenien un sou menor i el rendiment era el mateix que els dels homes. Agafaven a nens a partir dels 6 anys. L’horari laboral començava a les 6 del matí.
Després de guerra els homes necessitaven treballar i a la zona n’hi havia tres d’importants, Can Fabra, els pioners, la Maquinista o la Pegaso.
A les fàbriques hi havia escola aprenent, on tu escollies si hi anaves o no. Es treballava de 8 del matí fins 14 de la tarde i a les 17h feien les classes. Entraves sense estudis a la fàbrica, a les tardes o nits anaven a acadèmies si hi volien anar.
Es van formar molts matrimonis dins la fàbrica, gairebé 50% dels treballadors es casaven amb treballadores.
A l’hora de tindre fills, la dona marxava perquè no disposaven de cap servei on poguessin cuidar els fills, durant aquest temps la fàbrica instruïa a una noia que cobriria les funcions de la dona que s’havia donat de baixa, durant un any l’empresa perdia diners, perquè la que substituïa a aquesta dona no tenia el mateix rendiment. A causa d’això l’empresari va decidir crea la casa cuna, un edifici on poder deixar als nens mentre que la mare complia el seu horari laboral. Aquest servei era de matins i tardes. Els nens els hi posaven una bata de Fabra i Coats.
El barri hi havia dues escoles, Les dominiques i Los Padres (JMJ),a les dominiques hi anaven les nenes i als Padres els nens, majoritariàment eren els fills dels treballadors de la Fabra i Coats.
Es treballava de sol a sol aprofitaven al màxim les hores de sol, com al principi no hi havia electricitat, quan marxava el sol havien de marxar.
Al barri hi havia un economat que era com un mercat on podies comprar a preus més econòmics , la casa cuna per poder deixar als nens i el camp d’esports, per poder afavorir l’entreteniment durant el temps lliure, tot era propietat de Fabra i coats.
Sant Andreu era un barri amb un nivell econòmic mitjà, un barri de treballadors, però la fàbrica va donar molt de suport econòmic a moltes famílies, per això també se li deia Can Mamella, ja que tothom podia arribar a “menjar” d’aquesta fàbrica.
Els treballadors estaven molt cuidats. Els hi llogaven pisos per a treballadors amb un lloguer molt baratos. Quan et posaves malalt, cobraves igual a la seva fábrica cobraven mensual. Els altres els hi treien el 20%
Quan tenen fills les dones tenen 1/2 mesos de descans.
Tots els treballadors eren valorats.
Vida quotidiana
El context social de l’època els nens i nenes acostumaven a dedicar-se a la cura del germans o l’ajud domèstic a casa en el cas de que els pares treballessin i no dedicaven gaire temps per els estudis.
Es casaven als 20 anys aprox. I tenien els fills al cap d’un any o dos.
Quan les parelles es casaven solien seguir a l’habitatge patern per que no tenien diners per independitzar-se. En molts es casos treballaven ambdós però quan la dona conciliava al fill o es casava automàticament els oferien una recompensa per l’abandonament de la feina i la dedicació plena a les tasques domèstiques.
Algunes dones trobaven feina de porteres, això els hi proporcionava una vivenda a la planta baixa per controlar qui entrava i sortia, no els hi cobraven ni llum ni aigua ni gas i en alguns casos els hi afegien un petit sou. La seva feina consistia en netejar l’escala, tenir cura de les persones que hi entraven. En el cas de que treballés un home se li afegia la feina de pintar l’escala, o encarregar-se del manteniment de l’edifici.
