Els anys 40 i 50: Temps de posguerra

El 1940 el riu Ter va créixer, i va causar desastres a fàbriques. Però alguna maquinària es va salvar.

La direcció de la colònia es preocupava perquè els seus obrers, més de 600 i gairebé d'aquestes 500 dones, tinguessin un habitatge. Eren vivendes simples. Hi va haver noves comoditats, aigua corrent, serveis, safareigs i la xarxa de clavagueram. I tot a carreg de l'empresa. Tot això llogat als treballadors en condició assequible.

 

El següent any, 1941, la direcció de la fàbrica va decidir donar ajudes als obrers més necessitats, i les ajudes van superar els 1,2 milions de pessetes. Oferien lots d'arròs o pa. També es va recuperar la tradicional festa de reis després de la Guerra. Cada nen fill d'un treballador, de 0 a 12 anys, rebia un regal depenent de l'edat i el sexe. I l'últim any de l'etapa infantil, 12 anys, rebia un rellotge. A la festa hi havia música i altres sorteigs de més joguines pels nenes assistents.

Es va crear la casa Cuna. I un menjador a Badalona. I a partir d'això van començar les obres de les noves oficines centrals.

 

El 1942 seguien treballant moltes hores, excepte a la secció de xarxes de pesca. Perquè van aconseguir que no faltes en cap moment el cotó necessari per la seva producció. Fabra & Coats va subministrar un terç de les xarxes de pesca que es necessitaven en aquest període a Espanya.

 

Franco volia que el país fos autosuficient, no volia que el material amb el qual es construïa i es treballava a les fàbriques fos comprat de l'estranger, volia que tot fos fabricat a Espanya.

Així que va decidir plantar camps de cotó a Andalusia, i no haver de demanar ni comprar material a altres països.

El sistema de quotes feia que encara tenint cotó suficient, la producció del departament estigues controlada, això obligava a enviar el sobrant a empreses externes però la manufactura d'altres productes.

 

En abril de 1942 Fabra i Coats va llogar 40 tallers i la secció de fil amb la que va donar sortida. Dos anys després va comprar la secció completa i per això "Unión algodonera" es va comprometre a no produir fil de cotó durant els següents 20 anys, amb aquest acord, Fabra i Coats va millorar la seva posició en el mercat, però va progressar encara més amb el lloguer de la fàbrica tèxtil, filla de J.pastells.

 

El 1943 van sortir serveis de busos per a més de 400 treballadors que vivien lluny de la fàbrica. També es van construir més de trenta vivendes.

Les faltes a causa de la guerra, com són la falta de menjar, les restriccions i les condicions de vida van fer que hi hagués una gran demanda de fil i tot tipus d'articles per cosir. Com no tenien recursos ni diners per a comprar noves peces, les dones de la casa agafant antigues peces i les adaptaven a les noves modes. Les dones destacaven per l'habilitat amb el fil i l'agulla i amb el ganxet. De fet moltes dones tenien encàrrecs de peces, així podien mantenir a la família.

 

La companyia va recordar els 100 anys de l'activitat tèxtil de la família Fabra el 1944 i a meitat de l'any la companyia va traslladar les seves oficines principals l'edifici de la confluència del carrer Bruc amb la Gran Via.

 

Com activitats complementàries, fabricaven carreteres de fusta i realitzava els treballs d'impremta i litografia necessària per l'empleat de fils i carretes. L'empresa adquiria la maquinària més moderna de cada moment i enviava als seus tècnics a les fàbriques estrangeres. A part d'aquestes activitats, les societats filials que posseïen a Badalona, Palma de Mallorca I Eivissa es dedicaven a la fabricació de teixits de cotó, fils de lli, mitges i mitjons.

 

Les plantes estaven equipades per calefacció i les altres per sistemes de seguretat contra els incendis de l'època, un cos de bombers en guàrdia permanent assegurava les mesures d'extinció en cas d'incendi. La companyia seguia cuidant les necessitats socials, mèdiques, sanitàries i l'oci dels seus treballadors.

 

El 1945 hi va haver problemes a la productivitat de filatures a causa de les restriccions del subministre elèctric. En l'etapa més dura de restriccions, la fàbrica va funcionar cinc hores diàries, i al final van paralitzar la fàbrica perquè creien que ajudaria a la maquinària. I per això van decidir muntar tres màquines de vapor a Sant Andreu.

Es van modernitzar 14 màquines de filar, es van comprar nous motors, es van construir noves cases per a treballadors i van haver-hi millores socials. Tenien problemes amb els materials, els faltaven, i això va suposar un gran problema. També faltava aliment i l'empresa intentava donar als seus treballadors lots de menjar setmanals. Altre problema va ser la falta de divises per pagar a l'estranger. Als industrials els costava trobar materials a l'exterior que necessitaven, i Espanya no destacava en el cultiu de cotó. Per això van augmentar la producció interior de fibres tèxtils. Per controlar els intercanvis comercials, es va utilitzar el sistema de contes especials. A Fabra i Coats volien aconseguir suficient qualificació per augmentar les quotes de cotó.

 

L'any següent, 1947, J.O.M.Clark, director de la companyia durant els últims 14 anys, va decidir abandonar l'empresa, va ser substituït per Juan L.Barrow, un estret col·laborador dels Coats que feia un temps cooperava amb Fabra. Francisco Franco va rendir un homenatge públic als 40 treballadors més antics i per concedir una paga extraordinària a tota la plantilla. La companyia es va despendre de la totalitat d'accions que posseïa de Merceria Santa Ana, S.A una societat que construït en juliol de 1935.

El 1948, van haver canvis a l'empresa, per la mort de Romà Fabra i Puig. El seu fill Camil Fabra, que es va fer president. Anys després les empresses es van a donar de la seva evolució, tant en el mercat com en els teixits.

 

L'any 1949 moltes empreses van decidir seguir l'ordre que restablia la llibertat de fabricació i de preus de la seva venda de cotó. Això va facilitar a Fabra i Coats el desenvolupament de les seves activitats. Encara que encara eren inferiors a la que permetia el seu potencial productiu a causa de les limitacions energètiques. Al 48 només s'havia cobert el 80% de les seves necessitats i al 49 un 63%. Per altra banda els preus també van augmentar i van pujar tarifes dos cops.

A causa del problema elèctric, la direcció va decidir importar un grup turbo generador a vapor, on van haver de fer un edifici específic. Amb això es volien cobrir totes les necessitats elèctriques de Sant Andreu. Va començar a funcionar al 50. Tenien subministres bàsicament de cotó egipci. La fàbrica Fabra i Coats va anar cobrint les seves necessitats de cotó amb l'exportació de productes. El 1951 tot va començar a millorar, les importacions de cotó ja cobrien les necessitats per la producció de xarxes de pesca i teixit per a neumàtics. L'augment de productivitat i de les condicions de la compra del cotó estranger va fer que hi hagués una reducció de preus als productes, i així tenir més vendes. El 1952 van aconseguir molts beneficis. Tot va anar millorat i ja no tenien dificultats per aconseguir cotó i tenien bona producció. Van tenir beneficis de més de 26 milions de pessetes.

També en els horaris laborals l'evolució era evident. Si en 1903, any de la fundació, es treballaven 63 hores i tres quarts a la setmana, fins a 1918 s'havia reduït a 48 hores i en 1953 la setmana laboral era de 45 hores. Els anys 50 van portar signes de modernització al departament comercial. La pensió pròpia d'aquesta activitat, els llargs viatges en ferrocarril i les setmanes fora de casa.

L'empresa va decidir dibuixar, en una porta dels vehicles, la característica cadena que distingia a la marca. Per l'empresa va significar un símbol d'estatuts que circulessin per les carreteres espanyoles vehicles amb aquella marca. Anys següents, quan la compra d'un automòbil es va convertir més habitual, la companyia decideix concedir crèdits a baix interès als seus venedors per la compra del cotxe.

Amb l'entrada de noves generacions professionals van entrar també en Fabra les noves idees sobre organització i gestió empresarial: es va obrir una oficina de sistema per la revisió dels mètodes de treball fabrils i de l'administració, la millora de la productivitat i la racionalització del treball.

 

Un antic treballador de la fàbrica ens va explicar que era una fàbrica col·lectivitzada, és a dir, la fàbrica treballava per l'exèrcit espanyol. I van tirar bombes per tot Sant Andreu, però a la Fabrica mai, perquè en ser una fàbrica col·lectivitzada, si queia una bomba tot allò que feien per l'exèrcit no arribaria al seu destí.

​

​